No hi ha determinacions legals específiques, ni aproximacions tècniques particulars, que facin o permetin una delimitació estricta de la ruralitat. És posà ben de manifest en els Atles precedents, en els quals es feu un recorregut força ampli des de diferents perspectives socioeconòmiques i territorials. No ha variat substancialment el sentit d’aquestes aproximacions, ni han variat tampoc les conclusions. L’actualització que es presenta fa un incís en alguns aspectes que es consideren més significatius o que aporten una perspectiva una mica diferent.

Ha quedat prou establert que la idea de ruralitat es concreta a partir de diferents indicadors, entre els quals presenten un paper determinant les variables de densitat demogràfica i de magnitud poblacional. I no sembla s’hagin d’introduir més precisions o aclariments a la proposta feta en el seu dia de parlar tant o més d’àrees de baixa densitat, més que no pas d’àrees rurals, en el sentit de remarcar la limitació humana fonamental que unifica i dona un sentit propi a les àrees rurals. En el cas de Catalunya, aquestes variables les hem d’aplicar forçosament a l’escala d’organització administrativa bàsica, que és el municipi. El quadre 1.1, els gràfics 1 i 2 i els mapes 1, 2, 3 i 4 adjunts dins aquest capítol ens en permeten una primera aproximació, que serà desenvolupada en els gràfics i mapes posteriors.

Sobre la base del terme municipal hem de fer la major part de les inferències sobre la limitació de la ruralitat i les que seguiran sobre la resta de temes. Al cap i a la fi, el municipi és la unitat bàsica territorial dotada d’autonomia política i capacitat per enquibir i comprometre els seus veïns en processos econòmics i culturals. 

Però no és menys cert que la població de les àrees rurals viu sovint escampada en torres i masies o en petits nuclis de població que no tenen un reconeixement administratiu potent. Per aquest mateix motiu, fins i tot la informació sobre aquests disseminats i petits nuclis resulta sovint dubtosa o precària, i malgrat tot representen una unitat bàsica de socialització. Per això s’han intentat algunes aproximacions a partir del Nomenclàtor de població, que estableix un retrat aproximat d’aquests assentaments. 

Com a mínim, aquesta aproximació permet també veure el tarannà prou diferent de municipis i parts del territori de Catalunya, amb una ruralitat de masies, una altra de petits assentaments i una tercera de nuclis prou grans amb una capacitat administrativa municipal plena, que marcarà també diferents possibilitats organitzatives i de desenvolupament.

Per damunt del municipi i tal com s’ha comentat anteriorment des d’un punt de vista metodològic, hi ha unes realitats humanes i econòmiques que serveixen també per fixar la ruralitat i s’han de tenir ben presents. No és el mateix viure en un petit poble proper a Barcelona o a Manresa que en una petita població veïna de Sant Llorenç de Morunys o Gandesa. Són circumstàncies que condicionen la “ruralitat” del propi municipi i que donen sentit a una visió més àmplia del territori i la ruralitat. Des d’aquest punt de vista, doncs, la comarca serveix com una aproximació general que en molts dels àmbits temàtics ens dona una bona idea dels canvis i contrastos existents, a banda, naturalment, de permetre un referent territorial més fàcil per als lectors de l’Atles.