Distàncies i contingent demogràfic marquen de manera inexorable la naturalesa pròpia de les àrees rurals, una naturalesa que es constituirà en la base d’unes dificultats o limitacions específiques que afecten de manera particular aquestes àrees i que s’aniran descabdellant en els capítols que segueixen. Les primeres, i unes de les més substantives, tenen a veure amb la mateixa demografia, la caracterització de la mateixa població. Ja no solament es tracta de l’escàs volum demogràfic, que s’ha posat de relleu en el capítol anterior, sinó dels components del creixement demogràfic, l’estructura d’edats de la població i diferents variables sociològiques que afecten l’evolució de la població.

En si mateixa, la població constitueix un referent socioeconòmic contundent de la ruralitat, perquè per la pròpia naturalesa biològica el conjunt humà manté unes inèrcies importants i no canvia d’un dia per l’altre. L’envelliment i la manca de relleu generacional que es constatà en els anteriors Atles de la ruralitat determina unes inèrcies generacionals que pesen com una llosa sobre el conjunt demogràfic dels municipis rurals. Es fa molt difícil corregir l’evolució demogràfica negativa que les variables anteriors imposen en moltes poblacions de l’interior de Catalunya, i cal estar molt atents a veure la davallada demogràfica com una conseqüència d’un moviment de llarga durada que en algunes poblacions ja té més d’una centúria i encara no s’ha acabat. Conseqüència d’una reposició natural del contingent demogràfic en fallida i conseqüència encara d’una emigració juvenil de les àrees rurals a la recerca de millors oportunitats a la ciutat.

La immigració pot fer i fa alguns miracles, i de fet és l’única esperança de dinamització socioeconòmica i rejoveniment de les àrees rurals. A banda dels efectes dinamitzadors socioeconòmics, la immigració rejoveneix la demografia i, de fet, marca la trajectòria dels municipis rurals en els darrers vint-i-cinc anys. Pot tractar-se de població immigrada procedent de països tercers i allunyats i pot tractar-se d’immigrants que abandonen la ciutat per buscar millors oportunitats laborals i de vida al camp. En tots aquests casos, les conjuntures econòmiques tenen un enorme pes i marquen també les possibilitats d’esperonar les migracions per una banda o per una altra de l’activitat. Per això es fa indispensable una introducció sobre els cicles econòmics que tants contrastos i tanta incidència manifesten en aquests inicis del segle XX.

En l’Atles 2015 no ens vàrem atrevir a posar del tot l’alerta en la degradació dels paràmetres demogràfics dels municipis rurals que comportà la crisi econòmica del 2008. Anteriorment s’havia assistit a un fort creixement econòmic que havia estès el creixement demogràfic per una bona part de la ruralitat catalana, i les conseqüències de la crisi sobre la demografia aparegueren amb un cert retard. La crisi econòmica, però, es perllongà i fins al 2014 no es consolidà una recuperació que a les àrees rurals no acabà d’assentar-se. I quan s’afermava el ritme de creixement, arribava la crisi sanitària de la primavera del 2020, amb un daltabaix econòmic tant o més radical que l’anterior crisi immobiliària, però amb expectatives de recuperació força millors, particularment pel que fa a les àrees rurals. Malauradament, i a banda que l’arribada de la bonança post-COVID es fa pregar, les estadístiques arriben també amb retard i no es poden acabar de confirmar del tot algunes de les hipòtesis que semblen deduir-se de les informacions existents.

El panorama que es dibuixa és el d’unes comarques interiors on la immigració aporta un contingent significatiu i rejovenidor, però el saldo migratori positiu no acaba de compensar les pèrdues derivades del fort envelliment i la baixa natalitat. Aquesta problemàtica s’accentua en els municipis petits, particularment els pirinencs i els situats en els altiplans centrals.