Els pilars del sistema educatiu

Escolarització fins als 18 anys? S’obre el debat L'augment de l'escolarització podria milloriar la qualitat de l’ensenyament i combatre l'abandonament sempre que no consisteixi en tenir els adolescents obligats a seure en una cadira Francesc Imbernon / Enric Prats El diari de l?educació 28.10.2015 Fa pocs dies, en època preelectoral, un partit va llançar la proposta d’allargar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys per garantir el dret universal a l’educació, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i augmentar les possibilitats de tothom per estudiar el màxim possible. D’entrada, això no sembla malament. No és una idea nova. Fa anys un ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, ho va plantejar com un desig o una reflexió. I aquí es va quedar, en pausa. Però ja sabem que, en educació, sempre apareixen els partidaris i els que posen el crit al cel. L’educació que té la virtut de ser un tema controvertit. Els que són partidaris defensen que cal augmentar l’escolarització fins als 18 anys en una societat com l’actual perquè necessitem persones més formades. Així mateix, actualment molts adolescents deixen d’estudiar quan acaben l’escolarització obligatòria, amb un alt percentatge d’abandonament, la qual cosa provoca un greu problema social. També argumenten que diversos països ja ho apliquen, com Holanda i Portugal a temps complet, i Bèlgica, Alemanya i Polònia a temps parcial. Turquia ho estira fins als 17 anys i 6 mesos, i a Anglaterra també és possible fins als 17, però estan estudiant d’ampliar-ho als 18. Un cas interessant és el de Macedònia, on l’obligatorietat pot ser fins als 16 17 o 18 en funció del programa d’estudis seguit. Fora d’Europa, Israel va ampliar el 2009 l’obligatorietat fins als 18 anys, i als Estats Units, 19 estats ja ho estan aplicant amb fórmules diverses. Podria ser –i ho fem en condicional– que augmentar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys millori la qualitat de l’ensenyament i doni possibilitats als que actualment abandonen. Això seria així si s’estableixen mecanismes i vies per no tenir els adolescents obligats a seure en una cadira sense que no ho vulguin i fent soroll. És veritat que, quan siguin més grans, veuran també els avantatges laborals de l’educació i, si s’hi estan més temps, podria ser beneficiós en general. Però tot això és una hipòtesi. Els que opinen que seria ineficaç i més negatiu argumenten que no tenim dret a tenir gent tant gran obligada a l’escola o institut, i que això portarà més problemes dels que ara tenim, perquè si forces algú a estudiar no es guanyaria res