Si parlem dels pilars del nostre sistema educatiu, considero que no hauríem de deixar d’esmentar la matèria de Religió, no com una disciplina de caràcter catequètic sinó d’una formació basada en la “cultura”. La proposta feta a la ponència “Els pilars de l’educació” no en parla en cap moment d’aquesta assignatura, i jo crec que és un greu error no fer-ho.
Quan parlem d’escola inclusiva i de diversitat, ho fem sempre pensant en les coses que ens uneixen, no les que ens separen. Aquest ha estat, al meu entendre, un dels grans encerts d’aquests últims anys de l’escola catalana. La integració dels nostres alumnes a través de la llengua, com a element vehicular i de cohesió, ha sigut un gran èxit de tots. Si tenim propostes que ens funcionen i que integren, per què no seguir el mateix model amb d’altres que podrien fer el mateix?
Molts del nostres centres, ja fa anys, que ha apostat per ofertar Cultura Religiosa a tots els seus alumnes, sempre portada a terme per professionals altament preparats i formats per aquest fi, com són els professors de Religió. L’experiència ens està demostrant que allà on s’ha fet Cultura Religiosa, a més de no generar cap conflicte i de tenir una molt bona acceptació entre les famílies, ha estat generadora de reflexió, cultura i cohesió social.
La matèria de Cultura religiosa hauria de ser una resposta a l’estudi de una part de la nostra diversitat cultural, la que afecta a l’arrel més profunda de la persona: les seves creences (o increences), hauria de poder impartir-se en igualtat de condicions que les altres matèries, tenint sempre present la idiosincràcia de Catalunya. La proposta que van fer, primer la consellera Irene Rigau i posteriorment la consellera Meritxell Ruiz, de seguir l’eix Atenes, Roma, Jerusalem, com a base fonamental en el futur de l’ensenyament i en l’estudi de les humanitats, és perfectament vàlid i aplicable a la Cultura Religiosa. És més, mai podrem parlar d’aquest eix sense parlar de Religió.
Apostar per la Cultura Religiosa dintre dels ensenyaments obligatoris i postobligatoris, és un bon model a seguir: Integra, cohesiona, educa en el respecte a la diversitat i és generadora de complicitats a la mateixa comunitat educativa. Quan un alumne veu a un altre diferent per les seves creences i símbols religiosos, el primer que fa és preguntar-se des de la por, quan coneix aquesta por desapareix i a partir d’aquí comença a preguntar-se més enllà, a interesar-se, i fins i tot a relacionar-se amb l’altre. Finalment arriben les complicitats i no és gens inusual veure grans amistats entre persones de diferents credos, després d
Compartir